dimarts, 29 d’octubre del 2013

SI US HAGUÉS POGUT DIR UNES PARAULES...

A vosaltres, feligresos de Sant Pere de Rubí, hereus del Dr. Guardiet

Fa pocs dies he començat a llegir un llibre del que fou Cardenal de Milà, el jesuïta Carlo Maria Martini. Es titula ¿Qué debemos hacer? i el primer capítol està dedicat al que ell anomena "El hacer del corazón", que no és altra cosa que el fer pastoral. I, de manera espontània comparteixo amb vosaltres, bons feligresos de Rubí, les paraules que m'hagués agradat dir-vos des de la senzillesa i des de l'estimació.  

Déu, l'únic tresor de la seva vida
Aquest fer del cor, aquest fer pastoral és el que tenia perfectament assimilat el Dr. Josep Guardiet Pujol. Un fer pastoral amarat de les mateixes actituds del Mestre, tal com queden expressades al Sermó de la muntanya de Mateu. Per això podem dir del Dr. Guardiet que era misericordiós, reconciliador, pacificador, just, net de cor, pobre, mans, humil, fidel, senzill... En definitiva, el seu era un fer ple de sentit, el fer del qui té a Déu com a únic tresor del seva vida.

Un mossèn de cap a  peus
Així era el Dr. Guardiet, un mossèn de cap a peus, que havent fet seus els mateixos sentiments del Senyor, de ben segur que poc abans de morir s'havia preguntat moltes vegades: Què he de fer? Quan li ofereixen diverses escapatòries, i ell respon que vol compartir fins al final el destí dels feligresos de Rubí... Quan li demanen la clau de l'Església, i ell respon que li deixin treure el Santíssim... Quan veu cremar la seva estimada parròquia, i surt de matinada amb una galleda plena d'aigua... Quan el venen a buscar i se l'emporten pres, i respon amb el consol vers els seus companys de captiveri... Quan de matinada el fan sortir amb dos companys més i se l'enduen cap a la mort, i respon amb el seu oferiment com a única víctima i amb el perdó als llavis....

Però, i abans? Què he de fer... Quan de menut veu el seu pare lluitar per la família a la farmàcia del seu Manlleu natal, i aprofita les oportunitats d'estudiar que se li ofereixen... Quan fa els Exercicis Espirituals i troba resposta a la seva vocació d'entrega i entra al seminari. Què he de fer quan el Bisbe Morgades el crida a servir l'Església de Barcelona, i ell se n'hi va amb tota la il·lusió del món. Què he de fer quan la salut li juga males passades, i ha de fer repòs continuat i mostrar amb més bonhomia aquell somriure que tant el caracteritzava... Què he de fer quan un dia passant vora Rubí se sent cridat a donar la sang pels seus habitants... Què he de fer quan per fi el destinen a Rubí i se'n pensa les mil i una perquè en la parròquia els feligresos trobessin la màxima felicitat... Què de fer quan promovia a tort i a dret la cultura catalana -el cant, el ball, el teatre-... Què he de fer quan fins i tot havia donat al pobre que trucava a la porta la moneda més petita i ja no tenia res per a menjar... Sort dels bons feligresos d'una farmàcia de Rubí...

Pare amantíssim dels pobres i testimoni de l'Evangeli fins a donar la vida
Crec sincerament que les dues millors expressions que defineixen el Dr. Guardiet són aquestes: una, la que teniu gravada a la làpida de la seva tomba: Pare amantíssim dels pobres; l'altra, Testimoni de l'Evangeli fins a donar la vida. En aquest sentit, m'agradaria tornar a evocar unes paraules de l'encíclica del Papa Francesc sobre la fe que il·lustren molt bé com la mort queda il·luminada i pot ser viscuda com la darrera crida de la fe, com l'últim "Surt de la teva terra", com l'últim "Vine" pronunciat pel Pare, en les mans del qual ens posem amb la confiança de que ens sostindrà fins i tot en el pas definitiu. Aquestes paraules les podem aplicar al Dr. Guardiet. El martiri fou per a ell expressió de la darrera crida de fe pronunciada pel Pare: Surt de la teva terra, Rubí i vine a casa meva, el cel.

Cridats a ser sants del cel per la seva intercessió
El Dr. Guardiet deia que havíem de treballar per a ser sants del cel i no d'altar. El que passa és que els sants d'altar ens ajuden a mirar el cel. Per aquest motiu, ara que l'Església ha reconegut oficialment que el Dr. Guardiet ha donat la seva vida pel Crist, li demanem que per la seva intercessió, el Senyor ens concedeixi la gràcia de ser mares i pares amantíssims dels pobres i testimonis de Crist fins al final de les nostres vides. 

Beat Josep Guardiet, pregueu per nosaltres!

divendres, 18 d’octubre del 2013

MISSES D'ACCIÓ DE GRÀCIES A TERRASSA I A RUBÍ

Terrassa honora els màrtirs del seu territori

(...) El diumenge dia 20 d’octubre a les 8 del vespre a la Catedral de Terrassa el Sr. Bisbe presidirà la Missa d’Acció de Gràcies per la Beatificació dels màrtirs relacionats amb la diòcesi. També a la ciutat de Rubí, el diumenge dia 27 d’octubre a les 8 del vespre el Sr. Bisbe presidirà a la parròquia de Sant Pere, la Missa en Acció de Gràcies per la beatificació del Dr. Josep Guardiet Pujol, rector màrtir de la parròquia. LLEGIR-NE MÉS...

UN ALTRE RESSÒ DE LA BEATIFICACIÓ DE L'ANY DE LA FE

Guerras, mártires, perdón... siempre la cruz

Los mártires españoles canonizados en Tarragona, ajenos a los odios que surgieron entre vecinos y colectivos concretos - Por Isabel Orellana Vilches


MADRID, 16 de octubre de 2013 (Zenit.org) - Vaya por delante el recordatorio de que en toda guerra, en los bandos opuestos, siempre hay indefensión, víctimas que dejan un reguero de sangre y de sufrimiento inconmensurable. Entre ellas se cuentan por mayoría los inocentes; los que nada tuvieron que ver con el origen de la misma. Se vieron obligados a convivir con el horror y las heridas de una masacre sin sentido. Tanto, que aún pasando las décadas, como el tatuaje que dejaron en el corazón de los supervivientes es tan profundo, hasta parece que se hereda genéticamente y se transmite de generación en generación. Da la impresión de que es imposible que cicatrice.

En medio de esta barbarie se hallaban los que derramaron su sangre en defensa de la fe, habiendo sido ajenos a los odios que surgieron entre sus vecinos, colectivos concretos que arrastraron consigo en su tenebrosa sinrazón aldeas, ciudades, países enteros… Un río de intolerancia tan poderoso en el que jamás se sopesó la angustia, el horror, la miseria y los campos segados por la muerte que arrasarían sin piedad cuanto tuvieran delante.

Indudablemente muchos de los hombres, mujeres y niños que sucumbieron víctimas de una guerra no han sido elevados a los altares. No hay que restarles su mérito. El sufrimiento, con sus peculiares matices, se extiende sobre unos y otros, sin distinción. 

Ahora bien, si se confronta la multitud de seres anónimos que han sido atropellados por sus congéneres con los integrantes de la vida santa, lo que se tiene en cuenta es el testimonio de fe que dieron. Primeramente, porque fueron objetivo de sus verdugos por esa única razón. En segundo lugar, porque la sostuvieron de forma consciente y explícita hasta el final, negándose a abjurar de ella, aún a sabiendas de que por eso serían ajusticiados impunemente. Conviene quedarse con esta idea. No empuñaron arma alguna. Tenían sus familias, sus proyectos, sus profesiones… No hicieron mal a nadie. Sus convecinos sabían que prodigaban el bien a manos llenas, que ayudaban a hombres, mujeres y niños, sin excepción, sin hacer acepción de personas. En la sección “santos y beatos” de ZENIT han ido desfilando prelados, sacerdotes, religiosos, científicos, docentes, padres y madres de familia, trabajadores humildes, brillantes profesionales que habían obtenido un alto nivel social con su trabajo y esfuerzo, jóvenes soñadores, altruistas, audaces, llenos de ideales… y cayeron por su fe. Ponían de manifiesto con su conducta que Cristo estaba en la cúspide de su corazón y quehacer. Pero un día, fueron acusados falazmente. ¿De qué? De su fe. Este es el hecho, no hay que darle más vueltas. La Iglesia cuando beatifica reconoce la virtud de estas personas, ve en ellas un modelo, al menos, para los creyentes.

A tenor de la gran beatificación que tuvo lugar en España el pasado domingo, ciertos medios de comunicación en los que continúan dando espacio a la noticia, la sostienen críticamente. La tesis que esgrimen en contra gravita exclusivamente sobre un polo: el perdón. Y justamente en él está la otra poderosa razón, definitiva, porque subraya el cariz espiritual de los mártires a los que la Iglesia ha venido encumbrando a los altares sean oriundos o no de España, ya que se hallan en todos los continentes: que perdonaron de corazón, a conciencia, amando en Cristo a quienes arrebatándoles la vida les impulsaban a llegar al cielo. Muchos tuvieron tiempo de expresar esta manifestación de la gracia divina en sus corazones antes de exhalar el último suspiro. Pero todos, que no se olvide, atravesaron las fronteras de este mundo abrazados a la cruz. Y en ella, el Redentor, el único inocente en términos absolutos de la historia de la Humanidad, lanzó al mundo este impresionante alegato de amor y misericordia: «¡Padre, perdónalos, porque no saben lo que hacen…». La cruz y el perdón están indisolublemente unidos. El que no perdona, no ama.

Dicen algunos que la Iglesia debía haber pedido perdón. Pero, ¿quién es la Iglesia? ¿A qué iglesia se refieren? Estos mártires eran Iglesia; la componemos todos los que nos sentimos sus hijos. Y, repito, ellos perdonaron. Luego la Iglesia, aunque se sobreentiende que estos críticos aluden a la jerarquía, perdonó. Cada uno de los mártires que estuvieron agraviados al punto más alto que se puede llegar, que es verse privado del don de la vida, y que eran miembros de la Iglesia, perdonaron. Más aún, muchos de sus familiares también lo hicieron. Y por si fuera poco, hay pontífices -y de todos es conocido y si no, ahí están las hemerotecas- que han pedido perdón por conflictos gravísimos de la historia.

La masacre siempre es tan dolorosa que cada vez que se intente remover, la ciénaga que la envuelve regresa a la superficie queriendo impregnar la sociedad con su nauseabundo olor. Ante la muerte violenta, injusta, de una persona de auténtica fe, que perdona –una gracia divina que no se puede improvisar, un don que se debe pedir de corazón–, se perfila siempre la cruz de Cristo y ahí está el amor con mayúsculas.

dimecres, 16 d’octubre del 2013

RESSONS DE LA BEATIFICACIÓ


Tarragona 21. 
Diari multimèdia de la ciutat

(...) De Rubí s’hi ha acostat un grup de gent procedent de la pròpia població, de Sabadell, de Terrassa i d’Ullastrell. La beatificació de mossèn Josep Guardiet i Pujol, rector de la parròquia de sant Pere de Rubí, i rector també d’Ullastrell, n’ha estat el motiu. Duien la biografia que s’ha editat sobre el màrtir. LLEGIR-NE MÉS...

dilluns, 14 d’octubre del 2013

GRÀCIES A TOTS...

... PER AQUEST DIA TANT FANTÀSTIC!!!

Sou molts els bons amics que ens heu fet arribar fotos de la Beatificació que acabo de pujar al facebook. I sou molts els qui heu fet possible que aquest fos un "dia fantàstic". Gràcies a tots de tot cor! Continuem demanant al Senyor que ens faci la gràcia de "ser sants del cel", com diria el Beat Dr. Guardiet. O dit en paraules del Papa Francesc: que no siguem "cristianos barnizados". Perquè la fe no és un vernís superficial que amb el temps marxa, sinó la virtut teologal que dóna consistència a la nostra vida cristiana. 
Arqueta amb les relíquies dels màrtirs

Ah i a nosaltres, almenys als deixebles del Dr. Guardiet, no ens costa demanar perdó per la complicitat d'alguns sectors d'Església amb el règim franquista i per les víctimes que va ocasionar aquest règim. El nostre Beat també va patir durant la dictadura de Primo de Rivera pel seu profund amor a Catalunya. 

El Beat Dr. Guardiet va morir perdonant, com tots els màrtirs beatificats ahir. Demanem al Senyor que ens doni a nosaltres el coratge de sortir de nosaltres mateixos i perdonar i, a vosaltres, el coratge d'acceptar el nostre perdó. Beat Dr. Josep Guardiet, pregueu per nosaltres!

dijous, 10 d’octubre del 2013

UN HOMENOT DE DÉU

Preciós article de Mn. Blai Blanquer, rector de Sant Cugat del Vallès, sobre el Dr. Guardiet

El dia 13 el Dr. Josep Guardiet serà beatificat. Penso que aquest és un reconeixement humil (només Déu coneix el cor dels homes) i no es fa en contra de ningú (el perdó és la característica del màrtir cristià). 

L’escriptor Josep Pla diria que el Dr. Guardiet va ser “un homenot”.Per la seva immensa capacitat de treball apostòlic i la seva creativitat, per l’amor a la terra, l’agudesa dels seus escrits i un do de gents que li donava grans amics i també grans enemics. 

El seu retrat ha presidit moltes llars de Rubí durant molts anys. 

La meva mare l’havia conegut a Sabadell en uns temps molt diferents d’ara, però tant o més difícils. LLEGIR-NE MÉS...

DECRET DE MARTIRI DEL DR. GUARDIET (quarta i darrera entrega)

Falten només 4 dies

I ja són 4 els dies que falten ara per la Beatificació del Dr. Guardiet. Avui us oferim la recta final del seu Decret de martiri en la qual es fa una síntesi de les diverses comissions que han estudiat el martiri i acaba amb unes paraules solemnes de declaració de martiri. 

Gaudint d'una consolidada fama de martiri, es va fer la recerca diocesana entre 1992 i 1994 a la Cúria de Barcelona . El 21 de gener de 1999, la Congregació per a les Causes dels Sants va emanar el corresponent decret segons el qual es va aprovar la seva validesa. Havent realitzat la Positio, l'11 d'abril de 2013 va tenir lloc el Congrés en què els Consultors Teòlegs van donar els seus vots favorables. A la sessió ordinària del Congrés de Cardenals i Bisbes, celebrada el 2 de juliol de 2013, presidida per mi, Angelo Cardenal Amato, es va declarar que es pot considerar que aquest Servent de Déu va sofrir el martiri per odi a la fe per la seva fidelitat a Crist i a la Santa Església.
De totes aquestes coses, dit cardenal prefecte va informar convenientment al Summe Pontífex Francesc, qui tenint constància fefaent del parer de la Congregació per a les Causes dels Sants, en el dia d'avui declara: Que consta el martiri del Servent de Déu Josep Guardiet Pujol, sacerdot, en el cas i per l'efecte del que es tracta.
El Summe Pontífex va ordenar que es publiqui aquest decret en les actes de la Congregació per a les Causes dels Sants .
Donat a Roma, el dia 5 de juliol de l'any del Senyor 2013.

ANGELO Card. AMATO, S.D.B.                                + MARCELLO BARTOLUCCI
Prefecte                                                                   Arquebisbe titular de Bevagna
                                                                                               Secretari

dimarts, 8 d’octubre del 2013

DECRET DE MARTIRI DEL DR. GUARDIET (tercera entrega)

Falten només 6 dies

6 són els dies que falten ara per la Beatificació del Dr. Guardiet. Avui us oferim la tercera entrega del seu Decret de martiri en la qual es fa un repàs dels fets més importants de la seva vida.

La nit del 2 al 3 d'agost es va rebre l'ordre del Comitè Central de Milícies de Barcelona de lliurar els presoners. El Comitè Local va decidir lliurar els tres primers de la llista i deixar escapar els altres. Els elegits per al sacrifici van ser el Dr. Guardiet i els Senyors Grau i Moliné, i els van dir que els portaven a declarar. Quan el vehicle que els traslladava va arribar al lloc anomenat "Pi Bessó", a la carretera de la Rabassada, passats tres quilòmetres de Sant Cugat en direcció a Barcelona, els van fer baixar. El Dr. Guardiet intercedir pels seus companys oferint-se com única víctima, però els van matar als tres. Diuen que va morir perdonant els seus botxins. 

El nou "Pi Bessó"
El dia 19 de juliol de 1936, conegut l'aixecament militar i els disturbis que s'estaven produint a Barcelona i altres ciutats, amb víctimes innocents entre els sacerdots, el metge de Rubí, que fugia cap a França amb la seva família, li va oferir un lloc en el cotxe, però el Dr. Guardiet rebutjar l'oferiment amb gratitud. Volia estar amb els seus feligresos en els moments difícils. Va defugir totes les propostes per fugir o amagar-se.

El dia 20 els milicians li van demanar la clau de l'Església per cremar-la, i ell la va donar i li van permetre retirar el Santíssim Sagrament. El dia 21 va ser detingut, però sense ser emmanillat ni maltractat, per un milicià de 16 anys, que havia estat escolà, i en les seves memòries escriu que l'ordre que va rebre del Comitè Local de Milícies era de detenir al rector i portar-lo a la presó del poble, per la seva seguretat. A la presó hi havia altres vint veïns.

dissabte, 5 d’octubre del 2013

DECRET DE MARTIRI DEL DR. GUARDIET (segona entrega)

Falten només 8 dies

Sí, ara ja són 8 els dies que manquen per la Beatificació del Dr. Guardiet. Avui us oferim la  segona entrega del seu Decret de martiri en la qual es fa un repàs dels fets més importants de la seva vida.

El Servent de Déu va néixer a Manlleu, bisbat de Vic, el 21 de juny de 1879. Va ser el tercer fill dels esposos Joan Guardiet i Dolors Pujol, família de fortes conviccions cristianes, molt estimada i coneguda a la comarca. De petit va ser alumne del Col·legi dels Germans de la Doctrina Cristiana de Manlleu. Posteriorment, va cursar el batxillerat com a alumne extern al Seminari de Vic. En obtenir el grau de batxiller, va practicar els exercicis espirituals. Va ser a partir d'aquesta experiència que es va sentir cridat al sacerdoci i va ingressar en el mateix Seminari de Vic per seguir els estudis eclesiàstics. Posteriorment, es va doctorar en teologia a la Universitat Pontifícia de Tarragona.

El 15 de març de 1902 va ser ordenat sacerdot a Barcelona. Ja abans s'havia incorporat a la diòcesi de Barcelona atenent la petició del Bisbe Morgades. Entre els anys 1902 i 1905 va ser vicari successivament d'Ullastrell, Olesa de Montserrat i Argentona. El 1905 va ser nomenat regent de la Santíssima Trinitat de Sabadell. El treball esgotador, les penúries econòmiques i una salut delicada van afeblir les seves forces i el 1912, perquè es recuperés, va ser nomenat beneficiari de Santa Maria del Pi, a Barcelona. El 1914 va ser nomenat ecònom del Sant Esperit de Terrassa, on va fomentar la catequesi i va dirigir les activitats parroquials i d'institucions vinculades a la parròquia. També va fundar una escola nocturna per a nenes treballadores.

El 1917 va ser nomenat rector de Rubí. Allí va dedicar tots els seus esforços a reconstruir la malmesa comunitat catòlica ia aixecar el nivell de la població, no només religiós i moral, sinó també cultural i social. Va fundar l'Escola parroquial Nostra Senyora de Montserrat, el setmanari "Endavant", el Casal popular, el concurs de Pessebres, la Schola Cantorum, el grup de dansa "Esbart Dansaire", el "Museu de Rubí", l'escola nocturna professional per a noies "Cultura Femenina", el "Foment de la Sardana". També va contribuir a la creació de la "Federació de Joves Cristians de Catalunya" i va col·laborar amb el P. Francesc de Paula Vallet en l'Obra dels Exercicis parroquials i en la fundació de l'Institut religiós dels Cooperadors Parroquials de Crist Rei.



dijous, 3 d’octubre del 2013

DECRET DE MARTIRI DEL DR. GUARDIET (primera entrega)

Falten només 10 dies

Sí, només 10 dies per la Beatificació del Dr. Guardiet i 521 companys. I què millor per acompanyar 
l'espera que oferir-vos en petites dosis el seu Decret de martiri. Tota una primícia! Us deixem
amb la primera entrega.


Enyorança
El camí que marxa de Manlleu
Veient la unió de Crist amb el Pare, fins i tot en el moment de major sofriment en la creu (cf. Mc 15,34), el cristià aprèn a participar en la mateixa mirada de Crist. Fins la mort queda il·luminada i pot ser viscuda com l’última crida de la fe, l’últim «Surt de la teva terra», l’últim «Vine», pronunciat pel Pare, en les mans del qual ens posem amb la confiança que ens sostindrà àdhuc en el pas definitiu. (Lumen Fidei, 56)

Aquestes paraules del Papa Francesc il·lustren perfectament com la fe va ser la força que va sostenir el sofriment i la vida de lliurament del Servent de Déu Josep Guardiet Pujol. El martiri va ser per a ell, com per a tants altres cristians que van patir la persecució religiosa que va afligir l'Església espanyola durant la dècada dels anys trenta del segle XX, expressió d'aquesta última crida de fe pronunciada pel Pare. "Surt de la teva terra", "Vine". Una crida que ja abans de ser destinat com a rector a Rubí havia ell mateix pronunciat: "Rubí, Rubí, qui pogués donar per tu la sang. Jo sento aquest desig apostòlic".