A vosaltres,
feligresos de Sant Pere de Rubí, hereus del Dr. Guardiet
Fa pocs dies he
començat a llegir un llibre del que fou Cardenal de Milà, el jesuïta Carlo
Maria Martini. Es titula ¿Qué
debemos hacer? i el primer
capítol està dedicat al que ell anomena "El hacer del corazón", que
no és altra cosa que el fer pastoral. I, de manera espontània comparteixo amb
vosaltres, bons feligresos de Rubí, les paraules que m'hagués agradat dir-vos
des de la senzillesa i des de l'estimació.
Déu, l'únic tresor de
la seva vida
Aquest fer del cor,
aquest fer pastoral és el que tenia perfectament assimilat el Dr. Josep
Guardiet Pujol. Un fer pastoral amarat de les mateixes actituds del Mestre, tal
com queden expressades al Sermó de la muntanya de Mateu. Per això podem dir del
Dr. Guardiet que era misericordiós, reconciliador, pacificador, just, net de
cor, pobre, mans, humil, fidel, senzill... En definitiva, el seu era un fer ple
de sentit, el fer del qui té a Déu com a únic tresor del seva vida.
Un mossèn de cap a
peus
Així era el Dr.
Guardiet, un mossèn de cap a peus, que havent fet seus els mateixos sentiments
del Senyor, de ben segur que poc abans de morir s'havia preguntat moltes
vegades: Què he de fer? Quan li ofereixen diverses escapatòries, i ell respon
que vol compartir fins al final el destí dels feligresos de Rubí... Quan li demanen
la clau de l'Església, i ell respon que li deixin treure el Santíssim... Quan
veu cremar la seva estimada parròquia, i surt de matinada amb una galleda plena
d'aigua... Quan el venen a buscar i se l'emporten pres, i respon amb el consol
vers els seus companys de captiveri... Quan de matinada el fan sortir amb dos
companys més i se l'enduen cap a la mort, i respon amb el seu oferiment com a
única víctima i amb el perdó als llavis....
.jpg)
Però, i abans? Què he
de fer... Quan de menut veu el seu pare lluitar per la família a la farmàcia
del seu Manlleu natal, i aprofita les oportunitats d'estudiar que se li
ofereixen... Quan fa els Exercicis Espirituals i troba resposta a la seva
vocació d'entrega i entra al seminari. Què he de fer quan el Bisbe Morgades el
crida a servir l'Església de Barcelona, i ell se n'hi va amb tota la il·lusió
del món. Què he de fer quan la salut li juga males passades, i ha de fer repòs
continuat i mostrar amb més bonhomia aquell somriure que tant el
caracteritzava... Què he de fer quan un dia passant vora Rubí se sent cridat a
donar la sang pels seus habitants... Què he de fer quan per fi el destinen a
Rubí i se'n pensa les mil i una perquè en la parròquia els feligresos trobessin
la màxima felicitat... Què de fer quan promovia a tort i a dret la cultura
catalana -el cant, el ball, el teatre-... Què he de fer quan fins i tot havia
donat al pobre que trucava a la porta la moneda més petita i ja no tenia res
per a menjar... Sort dels bons feligresos d'una farmàcia de Rubí...
Pare amantíssim dels
pobres i testimoni de l'Evangeli fins a donar la vida
Crec sincerament que
les dues millors expressions que defineixen el Dr. Guardiet són aquestes: una,
la que teniu gravada a la làpida de la seva tomba: Pare amantíssim dels pobres;
l'altra, Testimoni de
l'Evangeli fins a donar la vida. En aquest sentit, m'agradaria tornar a
evocar unes paraules de l'encíclica del Papa Francesc sobre la fe que il·lustren
molt bé com la mort queda il·luminada i pot ser viscuda com la darrera crida de
la fe, com l'últim "Surt de la teva terra", com l'últim
"Vine" pronunciat pel Pare, en les mans del qual ens posem amb la
confiança de que ens sostindrà fins i tot en el pas definitiu. Aquestes
paraules les podem aplicar al Dr. Guardiet. El martiri fou per a ell expressió
de la darrera crida de fe pronunciada pel Pare: Surt de la teva terra, Rubí i
vine a casa meva, el cel.
Cridats a ser sants
del cel per la seva intercessió
Beat Josep Guardiet, pregueu per nosaltres!
